[escepticos] emigrando (era: esos otros aspectos de la crisis)

[Pepe Arlandis]

2012/6/7 jm <jmbello en mundo-r.com>

> El 7 de junio de 2012 15:49, Paco Gaspar <fjgaspar en gmail.com> escribió:
> >
> > Claro que sobran científicos: ¿qué científico con dos dedos de frente
> iba a
> > querer ceder su talento y sus innovaciones a un país gobernado por
> > gilipollas que no apuesta por la ciencia por más evidente que sea que sin
> > apostar por la ciencia no hay futuro para nadie? Es completamente normal
> > que se vayan. Lo que sorprende es que los haya que se queden.
>
>
> La única respuesta que se me ocurre es esta:
>
>
> ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
>
> Oh, que cansat estic de la meva
> covarda, vella, tan salvatge terra,
> i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
> nord enllà,
> on diuen que la gent és neta
> i noble, culta, rica, lliure,
> desvetllada i feliç!
>
> Aleshores, a la congregació, els germans dirien
> desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
> així l’home que s’en va del seu indret”,
> mentre jo, ja ben lluny, em riuria
> de la llei i de l’antiga saviesa
> d’aquest meu àrid poble.
>
> Però no he de seguir mai el meu somni
> i em quedaré aquí fins a la mort.
> Car sóc també molt covard i salvatge
> i estimo a més amb un
> desesperat dolor
> aquesta meva pobra,
> bruta, trista, dissortada pàtria.
>
> Salvador Espriu
>
> Saludos
>
> JM
>
> _______________________________________________
> Escepticos mailing list
> Escepticos en dis.ulpgc.es
> http://correo.dis.ulpgc.es/mailman/listinfo/escepticos
>
> ¡Cabronazo! Has hecho que empiecen a salirme lagrimones recordando viejos
tiempos, recuerdo que este poema recitado por Ovidi Montllor, me puso la
carne de gallina.
saludos pepet.

pdta: Aunque creo que la canción que más se adapta a nuestra situación a
partir del pasado 20 de noviembre es la que compuso Raimon, tras el fracaso
de la "apertura del régimen franquista":

Quan creus que ja s'acaba,
torna a començar,
i torna el temps dels monstres
que no són morts
-i el silenci fa niu en la vida,
fa niu en les coses-,
quan creus que ja s'acaba,
torna a començar.

Potser una nit
l'ascensor que sempre puja
es pararà al teu pis,
i tu i jo haurem d'obrir,
i jo i tu, impotents front a la nit
-haurem d'obrir-:
aquesta vella, odiada nit.
Haurem d'obrir i no ho pots dir:
quan creus que ja s'acaba,
torna a començar.